ALCOHOL ETÍLIC

El pes de cadascun d’aquests factors tenen importància per si mateix, però és el conjunt d’ells els que fan que l’esportista decideixi o no passar-se al món del dopatge per tenir una carrera esportiva exitosa, encara que no sigui per mèrits propis.

El dopatge, no és un problema modern, si no que existeix desde fa molt de temps. L'ús d'estimulants té els seus antecendents en els orígens de diverses civilitzacions.

Quan la caça era l’únic exercici, el bruixot fabricava begudes, les sensacions estimulants i desfatigants del quals facilitaven la captura de les preses. S’utilitzaven també en les batalles entre les tribus per augmentar la ferotgitat, bravura i la resistència física i a la vegada disminuir la sensació de gana, set i esgotament.

A la antiga Xina s’utilitzaven arbustos del gènere Ephedra que contenien derivats de la efedrina i també l’arrel del ginseng com a estimulants.

En l’amèrica primitiva, la coca amb els seus efectes estimulants, anorexígens, desfatigants i euforitzants, es va utilitzar amb finalitats similars. També el Ilex paragüeyensi "yerba mate" per resistir millor les llargues carreres del indígenes.

A Àfrica es feia servir des de l’antiguetat nou de Kola amb efectes estimulants i dinamòfors.

En els primers jocs olimpics de l’antiga Grècia, datats en l’any 776 aC , i durant els segles VII i VI aC les olimpiades es van mantenir sota paràmetres de gran noblesa. En el segle V aC, els corredors olímpics, entre d’altres coses ingerien diversos brous de plantes i ocasionalment arribaven a la extirpació de la melsa: " una melsa congestionada, dura i adolorida podia representar el major obstacle a la agilitat i a la velocitat". Els sacerdots grecs tratàven d’averiguar a l’entrada dels estadis, si el esportistes havien ingerit alcohol o drogues abans dels events.

Els romans intentaven millorar la seva preparació prenent fòrmules tonificants i trataven que als seus contrincats els hi suministressin drogues nocives que disminuïssin la seva aptitud competitiva.

En els temps moderns segle XIX (1879) en el ciclisme es va usar una barreja de cafeïna i sucre, embeguda en éter, així com l’alcohol i trinitrina.

En la II Guerra Munidal els pilots alemanys i els anglesos, utilitzaven les anfetamines, i en la guerra de Corea es va confirmar l’us de drogues similars a la efedrina.

En la boxa, es detecta a l’inici del segle XX, estricnina barrejada amb brandy i cocaïna. Més entrat el segle XX es mencionen extractes tiroideos, anfetaminas, digitalis, trinitina etc. En la dècada del 70 apareixen els esteroïdes anabolitzants per al dopatge.

En le 1952 en les olimpiades de Helsinki es van posar en marxa unes lleus sospites de dopatge, les primeres mesures contra aquesta pràctica inspeccionant aliments i vestimentes dels competidors.

SUSTANCIA	QUÉ HACE	EFECTOS SECUNDARIOS
Estimulantes Anfetaminas, cocaína, cafeína, efedrina, prolintano, salbutamol y terbutalina -broncodilatadores permitidos con justificación médica- y Bromontan.	Estimulan y crean una cierta sensación de euforia, actuando sobre receptores del sistema nervioso central.	Además de crear adicción, como hacen otras drogas, reducen tanto la temperatura corporal como la tensión sanguínea.
Narcóticos analgésicos Bruprenorfina, codeína -permitida si se consume con una justificación médica-, metadona, morfina, peptidina y tramandol.	Disminuyen el dolor en las lesiones.	Las lesiones pueden empeorar -se anula el umbral de dolor-, pueden producir problemas respiratorios y, si se toman mucho tiempo, algunas crean adicción.
Esteroides anabolizantes Testosterona, estanozolol y clembuterol.	Aumentan la masa muscular.	Dañan el hígado y aumentan la agresividad. En mujeres reducen el pecho y aumentan el vello y en hombres provocan lo contrario.
Bloqueantes beta adrenérgicos Atenolol, propanolol, oxprenolol, carvedilol…	Reducen la tensión arterial y producen relajación.	Reducen el ritmo cardíaco y pueden provocar hipotensiones severas con colapsos y lipotimias.
Diuréticos Furesemida, indapamida...	Reducen el peso por pérdida de líquidos y la concentración de sustancias prohibidas en la orina.	Pueden producir náuseas, calambres, mareos y deshidratación por pérdida excesiva de líquidos.
Hormonas peptídicas Eritropoyetina (EPO), hormona de crecimiento, corticotropina y gonadotropina coriónica.	Aumentan la oxigenación de la sangre y desarrollan la masa muscular. No son detectadas en controles de orina.	Crecimiento anormal de órganos internos, aumento de los glóbulos rojos y de la tensión, problemas de coagulación, dolores de cabeza y ataques cardíacos.
Manipulaciones farmacológicas Se trata de agentes enmascarantes como la epitestosterona y el probenecid, que impiden la detección de sustancias prohibidas.	La epitestosterona enmascara el uso de testosterona y el probenecid reduce la cantidad de penicilina excretada en la orina.	El probenecid puede causar cefaleas y náuseas, y su uso prolongado problemas de riñón. La epitestosterona tiene los mismos efectos que los anabolizantes.
Sustancias sometidas a restricciones Algunas federaciones prohíben específicamente el consumo de alcohol y marihuana, así como el uso de anestésicos locales y corticoides.	Calman los dolores y producen efectos euforizantes o estimulantes.	Ponen en peligro la vida del deportista por la vía de eliminación del dolor o la euforización. Crean adicción.

Les substàncies que pertranyen a aquesta clase, representades per la morfina i el anàlegs químics i farmacològics, poseeixen una acció analgèsica específica per al tractament de dolors moderats i intensos. En l’esport s’utilitzen per inhibir la resposta fisiològica i psicologica del dolor.

Història: L’alcohol ha estat utilitzat com una beguda, un poció, una anestesia o un mitja d’evasió per diferents pobles a través dels temps. Les concentracions d’alcohol de les diferent begudes es situen per la cervesa entre un 2-6%, pel vi entre un 12-20% i pels licors destil.lats entre un 35-50%.

L’alcohol es absorbit per l’estòmac (fins a un 20 %) i l’intestí (la resta); el 90 % d’una dosi es absorbida en una hora, tenint un pic sanguini al voltant dels 45 min. L’alcohol és distribuit ràpidament per l’organisme proporcionalment per la zona hídrica dels teixits. Dins el fetge és oxidat, cosa que provoca efectes tòxica que es manifesten en hipersudoració, nauseess, dolors abdominals, vertigen, etc…

Els beneficis relatius de la millora provoca per la confiança i la relaxació són àmpliament contrarestats pels seus efectes secundaris i problemes de les funcions següents:

Igualment paràmetres com la força i la resistència han estat estudiats i s’ha comprovat que l’alcohol no afecta decisivament en aquests.

La persona que beu alcohol amb assiduïtat té el risc de patir certes malalties:

La efedrina és una substància química similar a la anfetamina. Son cristalls incolors o un polsim cristalí blanc. Té gust amarg i és inhodora o amb un lleuge olor aromàtic.

El COI estableix que els esteroides anabolitzants inclouen " els compostos quimics que , per la seva estructura s’assemblen en la seva activitat farmacològica a la hormona masculina Testosterona, la qual també s’usa fraudulentament, no només al tracta d’incrementar la massa, la força i la potencia muscular quan s’uneixen a la sobrealimentació, sinó també a dosis més reduides i juntament amb un règim dietètic normal, per tractar d’augmentar la competitivitat"

Dins la llista de substàncies prohibides pel COI es poden trobar 16 tipus d’esteroides i a més, totes les substàncies que tinguin efectes semblants a aquests.

Durant la II GM foren utilitzats per augmentar l’agressivitat dels soldats; ja al 1954 els russos foren els primers en utilitzar-los com a millora en la condició física. Els esports on s’utilitza més són aquells que es requereixen una força màxima, com l’alterofilia, el llançament de pes o el culturisme, però cada cop més s’utilitza en natació, lluita, i curses de curta i llarga distància. Als EUA està molt extés el seu ús entre els jugadors de futbol americà.

Es poden prendre per via oral o mitjançant una injecció. Els esteroides circulen per la via sanguinia dins del citoplasma de la cèlules, els receptors citoplasmàtics de la testosterona i de les hormones masculines que hi ha a cada celula determinen la resposta celular dels esteroides controlant la síntesi de ADN i ARN.

A les fibres muscular, els esteroides estimulen la producció de proteines musculars. Tmabé poden bloquejar l’efecte catabolític dels corticoesteroides alliberats durant l’estrés disminuints la perdua de proteïnes musculars.

A més dels efectes descrits que no siguin propies de l’home, els efectes secundaris de la dona són:

Normalment els nens que prenen esteroides tenen l’objectiu d’augmentar el pes i la massa muscular més rà`pidament, cosa que suposa una acceleració del seu curs de maduració. Es força un volum muscular massa gran per a ell i pot succeir que el seu creixement s’aturi, ja que els esteroides anabolitzants tenen tendencia a soldar els cartílegs de conjuncio mes precoçment del normal, disminuint així el creixement.

Els corticoesteroides naturals o sintetics s’utilitzen sobretot com a antiimflamentoris per alleugerir el dolor, influint sobre les concentracions dels corticoesteroides naturals del cos humà i ocasionant una certa eufòria.

No són drogues inocues, sino que son capaces de produïr greus transtorns, com un hiperadrenocorticalisme, hiperadrenocorticalisme, si no s’en controlen les dosis. A llarg termini, el seu abús, ocasiona hipertensió, retard de les sicatritzacions, ulceres gastroudenals, impotencia, osteoporosi, artrofia muscular, augment de la sensibilitat a les infeccions.

Aquestes drogues tenen efectes similars a els esteroides anabolics. Els esportistes abusen d’elles per estimular la producció d’esteroides naturals, accelerant el creixement mulscular i la reparació de teixits corporals

És una hormona polipeptídica produida per la hipofisi, una hormona metabòlica que provoca el creixement de diferents teixits (muscul, ós, ronyó, fetge, i teixit connectiu), estimulant el metabolisme proteic i provocant una augment de la talla i el pes. Els atletes se l’injecten be sola, be amb esteroides, per augmentar la força muscular, però no existeixen estudis per comprovar la seva eficàcia. És una substància cara d’aconseguir perque s’obtè de la hipofisi de cadàvers d’animals.

Són els fàrmacs estimulants del sistema nervios central més utilitzats. Són fàrmacs relativament recents, ja que la seva precursora la efedrina, va ser aillada a Pekin al 1926, si bé la planta de la qual procedeix ( Catha Edulis) ja havia estat utilitzada desde fa molt de temps en el tractament de l’asma, i a partir del descobriment de la efedrina es va iniciar la aplicació terapèutica en determinades malalties del sistema nerviós central.

Aquesta droga va ser introduida a Espanya durant la guerra civil i experimentada per les seves propietats per disminuir la fatiga, el son, i augmentar l’activitat psíquica i física.

Després de la guerra comencen a utilitzar-se per la població civil encara que el seu us queda limitat després d’algunes campanyes de sensibilització i promulgació de lleis reguladores.

Però a partir dels anys 60 la publicitat posa de nou en auge el consum d’aquestes substàncies gràcies a les propietats inhibidores de la gana. Perquè permetien mantenir una figura d’acord amb els canons de bellesa d’aquella època.

Desde aleshores aquestes substàncies han seguit utilitzant-se degut a les seves propietats estimulants, sobretot per determinades professions; estudiants, executius, conductors professionals, esportistes etc…

La seva acció estimulant del sistema nerviós central es manifesta per un augment temporal de la capacitat de concentració amb una disminució de les sensacions de fatiga, son, i gana. Una vegada passat el seu efecte apareix cansanci i depressiò, ja que les energies extra que presenten aquests estimulants s’obtenen a costa de les reserves de l’organisme.

És un alcaloíde extret de la fulla de la planta Erytroxilon coca i purificada en una sal hidroclorada. Les seves tres accions principals són:

Es localitzen al sistema nerviós central i a l’aparell cardiopulmonar. Els efectes que poden influenciar el rendiment d’altletes són:

Una intoxicació aguda per la cocaïna pot provocar problemes de ritme cardíac, hipertèrmia i fins i tot la mort. Com tots els estimulants provoca tremolors, agitació psicomotriu, ansietat, insomni i molts problemes de comportament ( retards, solitud, oblits, manca d’atenció).

El dopatge amb sang es refereix a la pràctica de transfondre per via intravenosa sang homòloga (del mateix grup sanguini, però d’un altre individu) o bé autòloga (de si mateix) a un individu per millorar el valor hematòcrit o la hemoglobina.

Es pren d’un organisme un litre de sang, els glòbuls vermells de la qual són separats del plasma i congelats. L’esportista es continua entrenant amb plena capacitat aerobia i mentres l’organisme recupera per medis naturals els seus globuls vermells (entre 4 i 8 setmanes).

Dies abans de la competició, els glòbuls vermells conservats, es descongelen i es transfonen a l’esportista, permetent-li disposar d’una quantitat superior a la normal de glòbuls vermells transportadors d’oxigen.

S’ha demostrat que la retransfusió de 600 mL de sang de un esportista, extreta 3 mesos abans i conservada, va produir un aument de fins el 9% en la capacitat màxima de transport d’oxigen de l’esportista, i un augment del 23% en el temps necessari per arribar a l’esgotament.

Les transfusions de sang no autòloga poden anar seguides de greus reaccions inmunològiques, si la sang no es curosament seleccionada o si el procés de la transfusió no segueix les normes bàsiques per fer-ho. Es creu que al voltant del 3% de les transfusions de sang no autòloga se segueixen d’efectes colaterals, com febre o urticaria, i més difícilment (però també passa) de reaccions hemolítiques greus (desintegració de glòbuls vermells) i shock anafilàctic.

Shock anafilactic: Conjunt de reaccions alergiques greus que poden provocar la mort, es donen per una igestió de substàncies no reconegudes pel cos.

També s’ha de tenir en compte els riscos que comporten les transfusions de productes hemàtics per la transmisió d’enfermetats virals com la hepatitis 6 ó C i el SIDA.

Per detectar el dopatge sanguini s’empra el mateix assaig que per detectar l’abús de la eritroproyetina, tenint en compte el fet de que no s’elimini amb la orina, si no que sigui degradada en el fetge. Això fa que s’hagi d’introduir les mostres de sang per detectar un possible dopatge. Donat el ràpid metabolisme de la hormona en el fetge, les concentracions elevades només serien detectables en un periòde de temps breu. S’ha considerat que la medició de les concentracions d’hemoglobina permetria la detecció del dopatge amb sang i la detecció de l’abús de l’eritroproyetina.

En els esports d’hivern, no es permeten concentracions d’hemoglobina superiors a 17.5 i 16.5 mg/l per a dones i homes respectivament. La UCI (Unió ciclista internacional) realitza controls de sang amb el valor hematocrit.

Segons el president de la Federació Internacional de Medicina Esportiva: "En el Futur s’empraran tècniques de dopatge basades en la genètica".

En un futur no gaire llunyà, no s’haurà d’injectar o ingerir substàncies prohibides, si no que els que vulguin recòrrer al dopatge, se sotmetran a manipulacions genètiques. Segons el Sr Eduardo Henrique de Rose, qui tampoc descarta que es duguin a terme clonacions d’esportistes d’èlit, de manera que puguessin haver-hi onze Ronaldos en un equip de futbol. El canvis augurats per de Rose requereixen l’alerta dels comités de control, que hauran de modificar algunes proves per detectar tècniques fraudulentes de dopatge.

En la ètica de l’atleta i el respecte per la seva salut estan els límits de la possibilitat de qualsevol tipus de manipulació genètica. Lluitarem per la integritat que és el valor que fa al campió." Aquest plantejament que sona a ficció no es produirà abans de 10 ó 20 anys. " Abans hem d’afrontar el repte de Sidney, una olimpiada en la que els atletes volaran, però en la que no hi haurà molts casos de dopatge perquè es faran proves abans i durant la competició." Per a De Rose, membre del comité d’experts del C.O.I. Aquests jocs marcaran una transició entre el mètodes actuals i futurs de dopatge i control. Es lamenta també, de que no existeixin diagnòstics qualitatius, ja que amb els quantitatius es fàcil donar positiu en substàncies com la cafeïna, la efedrina o la morfina, presents en alguns productes i aliments. No considera just que un atleta dongui positiu per haver estat exposat a alguna d’elles.

A Atlanta, ja es van produir importants avenços com la posada en marxa de sistemes d’alta ressolució per a sistemes de control. Abans un atleta podia deixar de ingerir anabolitzants la setmana anterior a la competició i no es detectaven; ara l’espectrofotòmetre detecta quantitats tan mínimes que poden haver-se pres un any vista de les proves. Dels 105250 controls que es fan anualment en els 27 laboratoris del C.O.I, un 1.82% donaven positiu. Per substàncies el 40% eren degut a anabolitzants.

La constitució de l’Agència Mundial Antidopatge, que De Rose va definir com la interpol del dopatge, permetrà crear protocols, acreditar laboratoris, elaborar una llista de productes prohibits i financiar la investigació. Aquesta entitat disposa de 6 milions de dolars per a investigar nous mètodes de detecció de substàncies com la hormona del creixement i le eritroproyetina.